Què té l'Educació Física que podria tenir l'Educació Religiosa?

Els reptes de la Pastoral en els col·legis són tan grans com interessants i estimuladors. Educadors i educands ens preguntem sovint què pretenem amb l'educació religiosa, i vés per on que l'Educació Física és una matèria molt diferent a les altres (talment com les de Pastoral) però que té com poques elements tant i tant suggerents...

Davant els interrogants de la manera com reaccionen els nostres joves a l'educació religiosa (el que entenem per Pastoral en el sentit més ampli i quotidià), i com a vegades els pastoralistes i educadors en general ens sentim impotents per a transmetre allò que vivim amb tanta intensitat, potser hem de preguntar-nos què hauríem de canviar si volem que els resultats siguin diferents. Aquesta manera d'actuar ja venia de l'eminent científic Albert Einstein, que ho aplicava a les seves recerques: "Si davant d'un problema la solució aplicada no el resol, no tornis amb la mateixa solució sinó que canvia-la i resoldràs el problema".

A partir dels valors, dels estils i dels objectius de l'Educació Física, m'he preguntat com podriem analitzar i destacar elements característics de la pràctica esportiva i l'educació de l'esport, i veure si realment podrien tenir algun aplicatiu en l'educació religiosa. I he vist que sí, que hi ha aplicacions ben suggerents.

Vejam a continuació algunes idees sobre les que reflexiono i em pregunto comparativament:

1A. D'una banda, l'Educació Física cerca la proximitat i la vivència d'equip. És a dir, els alumnes han de saber practicar i, especialment, fer vivència d'allò que l'educador vol impartir o fer aprendre teòricament; i fer-ho en grup, perquè és en conjunt que vivim a la societat. A més, l'esport està dotat de victòries i derrotes, però es fomenta que aquestes no són el més important si el que se sap és gaudir de l'esport i disfrutar participant en els partits i les competicions i amb els altres.

1B. L'educació religiosa aconsegueix aquesta proximitat i aquesta vivència d'equip? Aconseguim viure-ho, fer-ho viure i concretar-ho? Transmetem que el que cal és fer el camí i no arribar a aquest cim o aquell altre? Treballem per a gaudir i disfrutar de la vida a fons però a la vida en sí maetixa, i evitem quedar-nos només en preceptes, ritus o litúrgies que a vegades fan servir llenguatges i fins i alguns valors que no aporten massa o distreuen d'allò de que "el més important és participar", propi de l'esport, és a dir "el més important és com es viu per dins"?

2A. En segon lloc, l'educador físic és clarament un home o dona esportista, que porta una vida sana corporalment i que és conseqüent amb els valors esportius i la seva pràctica i docència. És, tanmateix, un professional que gaudeix amb aquesta dedicació, i que viu l'esport en la seva vida privada perquè per a ell és tota la seva vida mateixa. A més, és qui ha interioritzat els valors de la lluita no com un competir contra l'altre, sinó com fer-ho primer amb un mateix i mai contra ningú.

2B. Tenim present que un pastoralista ha de ser un home o dona que visqui sanament i amb conseqüència els valors pastorals, i els practiqui en les grans i petites coses de cada moment, a casa, a la feina i al carrer? Gaudim amb allò que volem transmetre, talment com l'esport és un joc i la vida una passió? Ho vivim personalment, és a dir, fem nosaltres primer una vida de pregària, d'exercicis, practiquem el discerniment i la recerca del bé i de l'altre, la trobada amb Déu, abans no pretenem transmetre-la només? És la vida interior la nostra passió perquè és la nostra vida mateixa i no cal convèncer als alumnes sinó mostrar-nos tal com som? Competim per ser els millors o fer grans coses de cara a la galeria, en comptes de preocupar-nos més per fer el bé de debò que sovint és en el discret i en el senzill de cadascú? Som conscients que "ser cristians perquè sí" (perquè alguna cosa hem de ser) no és garantia de res, sinó el fet de prendre's la vida seriosament i esdevenir persones de fons, íntegres i dignes, i que els nostres alumnes ho assumeixin i assimilin al seu propi estil i segons la manera com són cridats?

3A. En tercer lloc, l'Educació Física no intenta elaborar-se excessivament en la teoria, sinó que de manera justa sap compensar amb la vivència i la pràctica allò que s'explica o es vol transmetre. L'estratègia no pot emportar-se la majoria del temps o dels esforços; cal també l'equilibri psicològic i, naturalment, el bon estat de forma físic, per tal de sortir a disfrutar al terreny de joc en les millors condicions.

3B. Ens estem massa en teories i reflexions i no fem vida real i concreta allò que teoritzem tant? L'estratègia, és a dir, el conèixer la Bíblia, la història de l'Església o els sants, els preceptes de la doctrina catòlica..., pren més inversió de temps o esforços que la vivència pràctica dels valors que hi ha dins d'aquests aspectes i que hauríem de viure abans de transmetre? Tenim en compte l'equilibri psicològic del pastoralista i de l'educand? del primer, perquè l'explotació d'hores no garanteix una millor transmissió de valors, i per tant cal repartir tasques, o simplificar-les, i dedicar temps a la pròpia formació, al silenci i l'espiritualitat, i l'escolta de l'altre...; del segon, de l'educand, per tal de no sectaritzar o atraure als joves en "grups d'afectes a..." tal o qual moviment, líder, projecte, que al final respon més al què ens agradaria que al que és la veritable voluntat de Déu. Oblidem a vegades que del que es tracta és de disfrutar en el terreny de joc, és a dir, de viure una vida alegre i plena tot i que a fons, perquè els preceptes en sí no porten més que a no deixar pensar per un mateix? El mateix Jesús deia sempre allò de "...tot el que diu l'Escriptura és 'estima a Déu i el teu proïsme..."; potser ens compliquem massa en filar massa i no cosir gaire?

4A. L'Educació Física és un mitjà per gaudir de l'aire lliure, per equilibrar el cos, per relacionar-se i per millorar en reptes personals i grupals, però mai és una fí en sí mateixa. L'objectiu no és que els nostres alumnes esdevinguin futurs líders o grans estrelles de l'esport, sinó que mitjançant l'esport assoleixin els valors i les experiències que els dóna i que ells poden viure per si mateixos.

4B. Som conscients que l'Església és un mitjà i no un objectiu en sí mateix, per a trobar-se amb Déu? Estem d'acord que les celebracions religioses també són mitjans i no poden ser finalitats en sí mateixes, ni tampoc es poden valorar en funció de la quantitat d'assistents? Un jove en crisi de fe (situació pròpia de l'edat, i positiva) l'últim que farà serà anar a una eucaristia i probablement el seu procés intern estigui molt obert a Déu i potser amb capacitats d'aprofundir més que altres que potser hi van per inèrcia o per fer disbauxa. Ens esforcem per tal que, com en l'esport, la vivència religiosa els permeti assolir uns valors i unes experiències que visquin per ells mateixos, marcant uns camins possibles però sense conduir-los cap a on voldríem? Sabem que no podem entorpir la voluntat de Déu i l'acció de l'Esperit, sinó només ser missatgers i mitjancers d'Ell amb els alumnes?

5A. En darrer lloc, m'he adonat que l'Educació Física no només no pretén fer futbolistes sinó que encara menys busca fer culés o espanyolistes, fans de la selecció brasilera o argentina. El que cerca per sobre de tut és que els alumnes estimin l'esport, el practiquin de manera sana i neta, i en gaudeixin amb els altres (el del propi equip o el del contrari).

5B. Potser busquem "fer catòlics" i caldria contribuir a què els nostres alumnes tinguessin una experiència fonda d'interiorització i de cerca del transcendent? Òbviament nosaltres només sabrem fer-ho des de la nostra pròpia identitat cristiana i ignasiana, que és la nostra arrel i el que som i coneixem. Hem de tenir clar d'on partim i és evident que no hem de renunciar-hi ni amagar-nos-hi, però potser no hauríem de controlar i assegurar quin és el punt d'arribada, que correspon a Déu mateix... De fet, no podem deixar de banda que el nostre Mestre, el Jesús de Natzaret que ens inspira i esperona, (i també el propi Ignasi de Loiola), el que buscava és que cadascú es trobés a sí mateix buscant Déu, i que en aquest camí prioritzés el proïsme. I poc més... Em pregunto: si el nostre objectiu es concretés en el que el mateix Jesús cercava en les persones que trobava, que l'anaven a buscar, o que ell mateix cridava, perquè nosaltres hauriem de fer una Pastoral més enllà, excessiva potser, a la seva? Oi que no "fem culés" amb els nostres alumnes d'Educació Física, sinó bons esportistes; per què hauríem de tancar-nos en "fer catòlics", si el que caldria és donar una experiència fonda de Déu i del proïsme i que cadascú trobi la manera com concretar-ho segons -curiosament- la voluntat de Déu?

Tot són reflexions i preguntes, no pas respostes i conclusions finals, perquè justament hem de seguir cercant nous models i nous reptes, amb mous mètodes i nous estils. Però quins? Alguna cosa deu tenir l'Educació Física que aconsegueix els seus objectius a vegades més fàcilment que els de la Pastoral...

I acabo amb una referència al profeta Miquees, en l'Antic Testament, potser una mica oblidat o desconegut; té un text preciós que per simple no és menys profund i sí encara més valuós; recomano fixar-nos especialment en el final: "El Senyor respon", perquè dóna algunes pautes suggerents:

La justícia, única exigència

6 «Amb quina ofrena», es diuen,
«em presentaré al Senyor,
com adoraré el Déu excels?
¿Em presentaré davant d'ell
amb holocaustos,
li sacrificaré vedells d'un any?

7 ¿Es complau el Senyor
en mil caps de bestiar
o en deu mil torrents d'oli?
¿Haig d'oferir el meu primogènit
per expiar la meva infidelitat?
¿Caldrà que ofereixi pel meu pecat
el fruit de les meves entranyes?»

8 El Senyor respon:
«Ja t'han ensenyat, home, què és bo,
què espera de tu el Senyor:
(a) practica la justícia, (b) estima la bondat,
i (c) camina humilment amb el teu Déu.»


(Miquees 6, 6-8)

Afectivitat i sexualitat en l'adolescent

Una escola identificada en valors cristians ha de donar una formació humana fidel a aquests valors, que s'han d'intregar tant en l'àmbit acadèmic de manera clara com en la formació humana. I l'educació afectiva i sexual de l'adolescent també ha d'incorporar aquests valors cristians i evangèlics fonamentats en l'amor i el respecte a l'altre.

En aquest sentit, l'edat adolescent, que recorre els cursos de l'Educació Secundària, és una explosió neuronal i hormonal de contrastos, extrems i radicalismes que l'educador ha de saber acompanyar, orientar i potenciar per al creixement de l'alumne, del fill, de l'adolescent en definitiva. Una potenciació que li permeti generar ocasions d'aprenentatge oportuns i òptims.

En altres articles comentarem diferents esferes de l'adolescència on la formació humana ha d'anar tenint un espai destacable, i en especial l'educació de l'espiritualitat, tal i com he afrontat en un anterior text d'aquest blog. Avui, però, em proposo compartir amb el lector/a el que considero que és clau en la formació afectiva i sexual de l'adolescent, i el que pot esdevenir un conjunt de recomanacions que ens poden ajudar a acompanyar els processos.

D'entrada, cal tenir en compte que l'educació dels fills té en la franja dels 0 als 8 anys un espai de temps de luxe per a educar de manera definitiva diferents i importants aspectes que l'infant interioritzarà de manera natural. Fora d'aquesta etapa diríem que "arribem tard" i tot es redueix a la reeducació que sovint és feixuga, difícil i, a més, a vegades no resolutiva.

Pel que fa a l'educació afectivo-sexual, és obvi que no podrem començar a educar certes qüestions amb 6 anys, quan potser són elements que sorgeixen als 14 o als 16. S'entén. Però sí que és veritat que els valors com ara el respecte, l'hàbit de comunicar dubtes, d'anar posicionant-se, de no deixar-se fàcilment influir per l'altre, de compartir amb pares o germans les vivències i els reptes personals i col·lectius, i l'assimilar uns comportaments mínims d'actitud envers un mateix, els pares, la família, els amics i la societat, sí que hauríen d'haver-se interioritzat suficientment segons l'edat infantil de la franja inicial que citàvem. Pel contrari, quan calgui entrar en qüestions molt més de fons, ens serà realment difícil mantenir uns "mínims" d'actitud a partir dels què poder dialogar i educar millor.

En l'etapa adolescent es dóna, amb naturalitat, l'atracció dels joves entre sí. Aquest atractiu es manifesta de manera clara i general en que són gregaris, es mouen en grups d'amics, i les amistats són cada vegada més importants fins a igualar, i en certs casos superar, la influència i importància que els pares tenen en l'educació i la referència dels fills.

Hi ha casos en què comença l'atracció física i, per tant, també sexual entre ells, motivat en bona part per una activitat hormonal elevada, pròpia de l'edat. Una edat en què físicament podrien estar preparats per a mantenir relacions sexuals plenes i, fins i tot, tenir fills, però en canvi ni culturalment ni psicològica estan en disposició d'afrontar-ho de manera sana, madura i recomanable.

Si bé físicament estan a punt tal com dèiem, però psicològicament és prematur, en canvi la societat indueix a les primeres experiències massa aviat, fomentant la promiscuitat, la banalització del sexe i les relacions poc profundes i esporàdiques. Quan dic "societat" em refereixo als mitjans de comunicació de masses, a la publicitat, als hàbits de comportament relativistes i a una concepció de les relacions socials extrema i poc racional, al què s'afegeix la poca exigència moral que es van proposant i aprovant en diferents contextos públics.

D'altra banda, és aquesta mateixa societat mancada de valors i moral perquè s'ha capficat en l'espiral postmoderna, que després busca en la sensibleria i el sentimentalisme superficial i en les referències d'autoajuda, una necessitat emocional i fins i tot moral fonamental que ha volgut bandejar i despreciar.

Quan un alumne o un fill/a està desorientat sol ser perquè no sap si ha de mantenir una relació amb un estil o un altre, perquè no té una clara comunicació amb els pares, perquè la influència és excessiva d'uns "amics" que potser no ha sabut escollir prou bé. El perill és, en aquests moments, no trobar el pont que l'ajudi a discernir i reflexionar, i caure en la percepció que pot esvaïr els dubtes afrontant sense reflexionar-hi. Buscarà ajut només si ha trobat espais de comunicació sincera, transparent, no jutjadora, i en confiança, amb l'adult. Per la qual cosa, és important teixir aquests lligams amb aquests valors i, sobretot, no jutjar mai els comportaments de manera definitiva ni menys encara despreciativa; però aquest procés ha de venir des de petit... Si arribem a temps, l'objectiu serà més acompanyar-lo en el que més l'ajudi al seu creixement personal i a l'aprenentatge de la seva llibertat i dels seus propis límits.

A vegades hi ha alumnes que, en el seu afany de comunicar-se i de preguntar, ens fan "preguntes trampes" de l'estil de: "i quan puc començar a mantenir relacions sexuals?". No és tant important el quan com el com i amb el qui i, sobretot, en quines condicions de maduresa personal i de respecte envers l'altre. Un cop hem respost aquestes últimes qüestions, molt més de fons i que toquen de cara la maduresa de l'adolescent, podríem entrar a valorar "una data"..., encara que això sempre ha de ser secundari d'abordar, ja que si tenen clars els valors la data ja la saben posar ells mateixos sense preguntar; i segur que encerten en el millor moment de la vida.

Heus aquí un element fonamental: la sexualitat s'ha de viure, i tant!, però amb l'afectivitat davant. I aquí és un una escola amb valors cristians ha d'ajudar l'alumne a interioritzar i assimilar que és primer l'afectivitat que la sexualitat. I si certament, els nostres alumnes tenen clars els conceptes i continguts relatius a l'afectivitat, podem estar tranquils que en relació a la sexualitat sabran obrar bé, en el moment que toqui, amb la maduresa perinent, i de la manera més digna.

És important que en el procés de maduració que els adolescents duen a terme en tots els àmbits de la seva persona, tinguin sempre l'accés a un adult que els pugui orientar des del respecte als seus dubtes, als seus errors i fins i tot als seus defectes. La confiança d'un pare/mare, d'un tutor/a, d'un padrí/na..., és clau per tal que tot adolescent que en algun moment es trobi amb l'interrogant que sigui, pugui accedir a buscar consell i ajut sense embuts. Si no hem aconseguit rodejar el nostre fill de figures adultes que l'ajudin tant en l'exemple que donin com també en els valors que tenen, després ens serà difícil influir sobre ells i acompanyar-los, i ens passarem la vida combatent les males "influències"...

Finalment, un darrer apunt: és important no viure amb dramatisme tot allò que es relacioni amb la sexualitat de l'adolescent. Prou que la societat els ho posa difícil! Les seves pors, els seus excessos, i els seus dubtes i errors, són si fa no fa els mateixos que teníem nosaltres a la seva edat, només que en un context que evidentment i inevitablement és diferent. Però el fons de l'adolescent és el mateix. Recordem, per tant, a vegades com vam viure certes coses per no traumar-los o silenciar-los o aïllar-los.

Com tot, també la sexualitat s'ha de descobrir i s'ha d'aprendre a viure. Talment com tenim ganivets i altres coberts a casa i no els treiem de la cuina per por a que es tallin uns a altres, sinó que els ensenyem a fer-los servir quan i com toca, també amb la sexualitat i tot els altres àmbits de la vida de l'adolescent hem de saber ensenyar-los a viure-ho. I un aprenentatge fet des de la serenor i la transparència és el millor condicionant per a assimilar-ho per sempre.

I no oblidem una darrera cosa: Déu va voler que els éssers humans fóssim éssers sexuats, i que des de la sexualitat es trobessin camins d'amor i d'entrega mútua. Què menys que recordar-ho també quan parlem d'aquesta qüestió als nostres fills, amb la tranquil·litat i naturalitat amb la què cal afrontar tot allò que és Creació. I no oblidem que és justament mitjançant una sexualitat madura i autèntica, on l'afectivitat té el seu segell identificador, que les persones esdevenim una part important del Creador, justament creant nova vida. Així doncs, l'afectivitat i la sexualitat en l'adolescent és la primera passa per a contribuir a la Creació com només Déu ens ha concedit de fer-ho als éssers humans.

Mercadejar amb l'educació dels fills

A Secundària som en període de postavaluacions; la 2a Avaluació és important per a ressituar allò que no ha anat prou bé durant el primer trimestre i, alhora, és una avaluació "frontissa" perquè pot desbaratar el bo que s'hagi pogut fer fins ara i complicar la trajectòria del curs. Tot i així, no es viu les acaballes del curs (de fet, febrer és la meitat del curs), de manera que encara no hi ha masses nervis tot i que ja es noten en els alumnes i algunes famílies.

Si aquests nervis són per una qüestió de caràcter de l'alumne, cal ajudar-lo a controlar-los cas que sigui de mena nerviós i tensional. Si és perquè no ha fet prou estudi ni atenció a classe, té solució: estudiar més i atendre millor durant la següent avaluació per tal que la pressió no sigui tan forta durant la setmana d'exàmens. Si per cas és per raó de la família que genera tensió en l'alumne, aleshores parlem d'un noi/noia víctima de les expectatives d'uns pares que no l'ajuden realment.

Si, en aquest darrer cas, la família pressiona perquè creu que li fa un bé al fill/a forçant-lo a treure bones notes "pel seu bé", marra si durant el trimestre l'alumne ha estat esforçant-se correctament i prenent-se amb responsabilitat les matèries i l'estudi, malgrat que això no voldrà dir automàticament que els resultats estaran garantits. En el fons, els resultats, ni tan sols els bons resultats, ni els excel·lents inclús, no garanteixen res de res... Quanta gent intel·ligent, veritablement cervells de l'estudi, després s'ha demostrat que són persones que no han crescut ni humanament ni espiritual, i acumulen traumes i angoixes que després disparen contra els altres i, naturalment, contra sí mateixos? Les notes altes no garanteixen ni alumnes equilibrats, ni persones felices, ni bondat en la gent; tampoc les bones notes demostren que l'educació d'uns pares és la correcta envers els fills.

I quanta gent amb poques capacitats aparentment acadèmiques, que malgrat tot han anat treient els cursos amb la millor intenció i esforç, han trobat el moment just per a fer un tomb en el procés maduratiu que l'educació els ha d'ajudar a afrontar, i aleshores s'ha demostrat que han estat capaços de donar un nivell molt més alt del que estaven oferint per mil raons a vegades indesxifrables, fins aleshores. Albert Einstein és un exemple d'extrem, però es va passar bona part de l'adolescència suspenent les Matemàtiques i la Física, i ningú dubta avui de que va ser un geni i que el seu cervell va ser donat a la Ciència per tal d'estudiar la ment més intel·ligent mai vista fins avui. Algú, potser també amb Einstein, va saber esperar a que el procés maduratiu de la persona fes la veritable feina, més enllà d'educadors i pares que a vegades s'entesten en fer passar per l'adreçador de notes, resultats, expedients i estadístiques les capacitats humanes profundes, i úniques, de l'alumne que està afrontant les avaluacions.

Quan les famílies, o l'escola, considera que els resultats acadèmics, les notes de cada avaluació, són determinants per a demostrar si el fill/a s'educa o no, aprèn o no, esdevindrà un home/dona de futur, el que s'acaba fent és reduir l'educació al mercadeig.

1. Mercadejar amb l'educació és, justament, simplificar que l'únic important en la trajectòria acadèmica dels nostres fills són els resultats acadèmics; i pel camí ens hem deixat tot el procés que és tan fonamental i, a més, que per justícia en el fons demostra molt més què ha estat fent l'alumne durant molt de temps, que no pas el que es juga en una setmana d'avaluacions.

2. Voler que el fill/a, o contribuir-hi, sigui el primer de la classe, o tregui més excel·lents que l'avaluació anterior, o demostri que fins i tot en un simple control parcial és capaç de regatejar i lluitar fins a l'última dècima en la revisió amb el professor/a, és mercadejar amb l'educació.

3. Pensar que tot el que mostra un butlletí de notes és tot el que pot definir al nostre fill/a, alumne/a, és tant ridícul com reduir-lo a un cúmul de fòrmules i mitjanes, de números i xifres, quan el nostre fill/alumne és molt i molt més que tot això. Fer-ho és mercadejar amb l'educació.

Permeteu-me el contrast, volgudament buscat aquí però del que tinc total convenciment: educar s'educa principalment per a l'amor, perquè estimar és ser i fer feliç, i l'educació no té gaire més objectiu de fons que encaminar els infants i joves cap als reptes vitals i absoluts d'estimació i felicitat. Òbviament, per estimar i ser feliç cal cultura, disciplina, coneixements, sensibilitat per l'art, la història, la ciència, la religió i l'espiritualitat, respecte davant les persones i la natura, implicació i empatia davant la pobresa, el patiment i la malaltia, i finalment lluita i fermesa davant el mal, la injustícia i el dolor. Però si tot aquest llistat abreujat d'objectius acadèmics i de formació humana no van encaminats a l'estimació i la felicitat, no tenen cap sentit.

Mai un butlletí de notes de les moltes avaluacions que un alumne haurà fet durant tota la seva etapa escolar, jugarà CAP paper important en els moments vitals de la seva vida: davant els seus reptes personals, la feina, la parella, la família, la malaltia, la mort, la felicitat, l'experiència espiritual... Per què invertir tant, doncs, en el mercadeig de l'educació, si el que aporta l'educació no es pot mercadejar... És un valor suprem que queda inoculat en la persona humana i només es valorarà en el moment que s'entregui, que es doni, que s'ofereixi...; el producte de l'educació mai podrà ser "venut"; per tant, no té cap sentit "mercadejar" amb l'educació dels fills.

Els joves són el millor

Cada vegada que sento que el món adult parla del jovent amb desesperança i negativitat, m’hi mostro enègicament en desacord. Els joves són el millor que tenim, sobretot perquè als adults ens queda cada any menys marge d’actuació mentre ells el guanyen any rere any.

Els joves són clarament el futur en viu; són, en molts aspectes, la raó de la nostra existència com a educadors; són la nostra obra més preuada tant individualment com col·lectiva; són el nostre impuls i la nostra esperança. Acusar-los de que són la perdició del futur és, com a mínim, un gran error, a banda d'una gran injustícia. Al cap i a la fí, els nostres joves són producte de la nostra societat, la qual s’ha erigit a base dels valors que millor o pitjor hem volgut imprimir els adults i, en conseqüència, la societat de la què són producte és una elaboració dels mateixos adults (no dels joves). Aquest és un element que cal no confondre i que és substancial.

Però, a més, els joves i en especial els adolescents, són esbojarrats de mena, miops en els seus raonaments i segurament també són mancats de matisos i plens de radicalismes; com haurien de ser sinó? Aquests atributs, no obstant, són beneficiosos a la llarga i esdevenen productius en sí mateixos; no oblidem que tots els adults sans hem passat per aquesta etapa d’esborrajament pròpia per a aprendre a centrar-nos. Jutjar una part del procés sense entendre l’evolució de tot ell i la maduració final, és un raonament tant parcial com el que a vegades s’acusa als joves que fan.

Als joves, que inevitablement són el futur (els adults només som el present), tenen una vitalitat que a vegades els supera però l’adult ha d’aconseguir potenciar-la al temps que ha de saber esperar amb sana esperança. Un savi va dir un dia: “educar és donar valors i donar valors, i finalment confiar”. No ens queda gaire més que seguir donant valors profunds, cabdals, des de l'exemple i la passió, i després confiar al màxim en allò que els joves són capaços de treure d'ells mateixos per a créixer i madurar i, al final, sentir la plenitud de la vida en ells mateixos. Els joves són el millor i cal dir-ho, i defensar-los, si no volem caure en la traició de la nostra pròpia joventut.

El gran repte educatiu: I tu, ets feliç?

Després d'hores de classe, de llargues estones de converses amb alumnes, de reunions acadèmiques i directives, i d'un munt de cursos de formació sobre didàctica i pedagogia..., cada vegada més sovint em trobo preguntant-me quin és EL GRAN REPTE educatiu que tenim entre mans, i sento que em venen respostes parcials o incompletes. Bàsicament em venen tres formats:

1. A vegades la resposta que em sobrevé és que la prioritat ha de ser que l'alumnat sigui excel·lent en el domini idiomàtic i el control i gestió dels continguts acadèmics; que sàpiga emmagatzemar-los com més millor i, si és possible, que el nivell d'interrelació entre les idees sigui multidimensional (amb o sense ètica) i a gran velocitat, poc o molt reflexiu -tant se val- però ràpid, astut i directe...

2. En altres ocasions, em responc que potser l'escomesa més clara és que els nostres alumnes arribin a ser, sobretot, perfectament hàbils en les relacions socials, capaços en el lideratge col·lectiu sigui quin sigui l'objectiu final, potents en l'expressió i presentació en públic que els faci convincents i, més que això, hàbils per a tombar els arguments dels altres, siguin justos o no, ètics o immorals, perquè la fi és abans que els mitjans... (com a vegades hi ha qui prioritza els resultats acadèmics, hagi hagut o no esforç o es tinguin en compte o no les capacitats pròpies...); a més, que la seva oratòria sigui rica i variada per esdevenir l'arma invencible, que enlluerni més que encerti, i aconsegueixi contribuir a imposar un estil propi i genuï, que esdevingui incomparable davant altres i letal davant l'adversari...

3. A voltes, la resposta que em ve és que siguin alumnes que, abans de res, sàpiguen estar i complir amb totes les expectatives dels altres (tant se val si coincideixen amb les pròpies) i les formalitats de cada moment: puntuals, educats, correctes, saberuts, pulits, servicials, atents, exquisits en el tracte, gens queixosos i sempre benhumorats; que cuidin la seva imatge exterior i ja faran alguna cosa quan puguin amb la interior (o que la deixin estar...); que siguin persones que doni gust tractar-les perquè mai incomoden, ni inquieten ni qüestionen; que mostrin un domini de l'elegància i del bon gust en les formes còmode per a tots i adequat a cada moment, per sobre inclús de la necessària exigència que recordi que elegant és, també, qui lluita pels drets de l'altre i defensa la seva justícia; i que aquesta actitud estètica, molt o poc hipòcrita (tant se val en el fons), encara que a vegades els converteixi en persones tendents cap a la superficialitat, els faci destacar i ser i admirats pels altres, tot guanyant posicions d'influència i celebritat.

Al final, exhaust de buscar la única resposta o la barreja insuficient de totes les anteriors, intueixo sovint un denominador comú en la solució a la qüestió que em plantejava a l'inci d'aquest escrit. Curiosament, a partir de la vivència que sant Ignasi de Loiola proposava als jesuïtes i als joves estudiants, i que ha vingut a alimentar-se -en el meu cas- amb l'experiència rica d'uns alumnes i tutorands al cap i a la fi aprenents de "savis", he trobat tres tipus d'interaccions amb tres perfils d'alumnes característics, als quals acabo fent la pregunta del milió:

1. Al meu tutorand de torn, quan el veig nerviós, preocupat i angoixat, encara que tregui excel·lents li pregunto pausadament però directa: "i tu, ets feliç?".

2. O, pel contrari, si el meu tutorand de torn el trobo serè, tranquil, pausat, pacífic però suspèn moltes matèries li pregunto pausadament però diracta: "i tu, ets feliç?".

3. Finalment, si el meu tutorand de torn el trobo superb, agosarat, alliçonador i cregut, tot i que va treient notes acceptables malgrat no gens destacables, potser fins i tot en ocasions satisfactòries, li pregunto pausadament però directa: "i tu, ets feliç?".

Me n'adono, gràcies a aquella saviesa que inspiren els alumnes i que ells mateixos no saben desxifrar però que porten entre mans com qui no vol la cosa, que la nostra tasca educativa fonamental és que l'alumne s'encamini cap a la troballa d'un gran tresor: la veritable felicitat; la felicitat profunda, interioritzada, compartida i entregada, alimentada sobretot a partir de la felicitat dels que l'envolten; una felicitat que no pot no atendre les altres respostes parcials (perquè cal ser potent acadèmicament, hàbil i sociable, i formal en les formes així com exquisit en el tracte), però mai serà suficient cada un d'aquests elements sols o, inclús, barrejats. I de fet, una vegada més, sant Ignasi de Loiola té una paraula que il·lumina una resposta possible.

El fundador de la Companyia de Jesús sintetitzà tota la seva àmplia missió amb un lema tal vegada buidat de contingut actualment, però que els jesuïtes han fet seu des de fa segles i és ben viu i ple d'actualitat: "Ad Maiorem Dei Gloriam", és a dir, a la major 'glòria' de Déu, a la més gran 'alegria', a la més alta 'felicitat'...; això vol dir "Gloriam"!

Em pregunto novament si preparem (família i escola, pares i educadors), a alumnes feliços (en el sentit profund i no superficial), o només garantim futurs professionals d'èxit simplificadament valorables a partir nivells de qualificacions, resultats de selectivitat, estadístiques financeres, guanys econòmics o de rendiments empresarials, sigui quina sigui la branca laboral o acadèmica que al final esculli cada fill/alumne nostre.

Tot es reduirà a que un dia aquell alumne es pregunti: "i jo, sóc feliç"?, i l'educació rebuda li ajudi a saber trobar una resposta satisfactòria encara que no definitiva (perquè cal tota una vida), a aquesta gran pregunta; i si l'educació ignasiana rebuda li permet encetar el camí, ja el tindrem mig fet si el pot començar amb el primer pas segur.

"Ad Maiorem Dei Gloriam...".

Educar és educar per a la vida

Amb l'inci de curs tornen els principis pedagògics a actualitzar-se; les reunions de pares per als professors són l'espai per a introduir idees sobre el projecte educatiu del centre; les tutories inicials serveixen per a marcar pautes sobre el que es farà, el com i el quan, davant dels alumnes del nou curs; i segur que en les famílies els pares marquen la tònica del que haurà de ser el curs als fills, tant escolarment com familiar, com d'activitats paraescolars (artístiques, esportives o formatives).

És el moment, doncs, de compartir què és educar en una escola avui i, en especial, en una escona ignasiana, i la resposta immediata que em ve al cap és que educar, de debò, és educar per a la vida. I com que la vida és gairebé tot el que tenim, el cert és que la tasca d'educar es pot convertir en inabastable. Això és, potser, el que la fa tant interessant d'altra banda, perquè mai s'acaba la nostra tasca educativa, sempre és ampliable, sempre creix, no s'atura mai. Convertir aquesta observació en una actitud és possiblement el més semblant al "MAGIS" ignasià que pretén no fer "més i més i més" sinó fer millorpe. Però alerta: fer millor no és assolir la perfecció; no serem mai perfectes els humans; de perfecte només és Déu direm els cristians i els creients en general. El Magis ignasià, en conseqüència, és el més semblant al concepte llatí "plus", a l'afegit de qualitat que cal posar en les nostres vides; en l'estudi, en les relacions humanes, en la implicació social, en la pròpia exigència personal, en la recerca espiritual més enllà dels nostres sorolls i ritmes estressants.

Així doncs, el que penso quan tinc un alumne davant meu en un inici de curs com el que ja hem encetat, és: anem a millorar com a persones primer, i també i sobretot com a estudiants, perquè davant meu hi ha un camp ben fèrtil llest per a ser sembrat i, al final de curs, collir bona part de la feinada. Però alerta amb les notes! les qualificacions només han de ser un mitjà per arribar a un objectiu molt més gran i molt més lluny del que es pensen famílies i alumnes quan busquen, en la nota, una fi en sí mateixa. Mai un alumne hauria d'estudiar per un resultat; seria el més proper al "consumisme acadèmic", al "lucre escolar" diguem-ne; i no tindria res a veure amb el Magis ignasià que vol fer de la persona una oportunitat de créixer, però no de ser la millor, o d'assolir una perfecció que no ha existit ni existeix mai en la condició humana; és l'oportunitat de créixer incansablement.

Educar per a la vida és utilitzar tots els mitjans possibles que el món acadèmic i escolar ens ofereixen per tal d'exercitar l'alumne en la micro-societat que és una escola, i així aprendre a viure. Res més... L'escola ha d'ajudar l'alumne a descobrir el món i la vida, començant pel seu propi món i la seva pròpia vida, i interactuant amb els petits móns i vides que els seus companys, els seus professors, i també la seva família i context associatiu, li ofereixen.

Les escoles de jesuïtes pretenen justament aconseguir aquest creixement humà profund. No vull dir que l'aspecte acadèmic no sigui important; seria falaç considerar-ho així: el nivell acadèmic i l'exigència en l'estudi és una de les pedres angulars de la pedagogia ignasiana, però no és l'única i, en tot cas, no és l'única important. Els Col·legis no poden invertir esforços només per formar futurs metges, empresaris, periodistes, economistes, o advocats, enginyers o infermeres, treballadors socials o mestres sense pensar que el primer és la persona i el segon és la professió. Si es prioritza la professió de l'alumne es pot oblidar la persona, i aleshores tindrem un molt bon metge que sabrà de tot menys de ser persona, de tractar amb humanitat els pacients, de buscar el sentit ètic de la seva professió, i potser el lucre, la supèrbia o l'egoïsme se'l mengin abans no hagi contribuït a la societat com la pedagogia ignasiana buscava. Cal educar persones a fons, i un cop aquestes tinguin uns valors humans consolidats, aleshores aconseguirem que aquell que és un home o una dona íntegre format amb una bona exigència acadèmica, podrà esdevenir no un "bon" metge sinó un "gran" metge; el matís sembla insignificant però és clau: un gran metge inclou una gran persona, en canvi un bon metge només és un bon professional, però amb això no en tenim prou... I qui diu metge també diu taxista o advocat, funcionari o obrer, manobra o forner, empresari o fuster... Tota professió és digne quan la persona que l'exerceix es comporta dignament.

L'educació per tant ha d'estar al servei del món i de la persona i, per tant, ha d'educar per a la vida.

"Guardiolejar", una nova manera de golejar

La segona victòria en la Lliga espanyola de futbol del F.C.Barcelona en aquest juny de 2010 no dóna lloc a dubtes: l'estil del Barça, l'estil del seu entrenador Josep Guardiola, està clar i consolidat, i pot elevar-se a la categoria de concepte: "Guardiolejar"; i, el que és més important, té un gran sentit pedagògic.

Guardiolejar és prioritzar els valors humans de cada membre d'un equip i de l'equip sencer, per davant de victòries o derrotes que a vegades depenen només de la sort en un partit, del grau de concentració d'algun dels jugadors, o bé del nivell d'encert d'algun àrbitre. Guardiola goleja quan lidera un grup en el què els seus jugadors, i els espectadors, gaudeixen de la seva feina independentment dels imponderables que afectin als seus resultats. Guardiolejar és saber guanyar amb humilitat com va passar durant tota la temporada anterior amb 7 triomfs, i és també saber perdre amb serenitat com va succeir amb la semifinal de la Copa d'Europa el passat mes de maig.

Guardiola va començar la temporada que ara acaba reconeixent que no podia prometre títols, però sí que garantiria treball i treball per part d'ell i els seus. De fet és l'únic i més important a què tot estudiant pot compormetre's: estudi i estudi, i aleshores les notes ja no ho són tot. I Guardiola ho ha complert una vegada més.

Avui, perdre la Copa d'Europa no ha estat un drama ni tampoc ha erosionat ni un xic el Barça, perquè s'ha guanyat un estil i un model que permet gaudir sense necessitar més, i demostra que s'ha posat tot l'esforç en la feina i l'espectacle; ja les victòries de títols no és la prioritat absoluta, perquè la regularitat i l'esforç han estat els valors que més s'han agraït. En l'estudi passa el mateix!


Avui, l'estil de lideratge i de saber fer de Josep Guardiola pot aplicar-se a la pròpia vida, a la vida familiar, a la coordinació de grups, al camp acadèmic, a la gestió empresarial, a la direcció política, i a tants altres àmbits. La raó és que el model i el concepte "guardiolejar" ja és universal, perquè apel·la a valors humans. I quan és l'esforç, el treball ben fet, la reponsabilitat davant tot el grup, i el voler aprendre dia a dia i deixar-se guiar, ni un sol títol guanyat dóna la glòria, ni una sola pèrdua d'un títol per més important que sigui com la "Champions League" és definitiu de res.

Quan ho aplicarem al món educatiu? Quan veuran els alumnes que el més important és aprendre dia a dia, tornar-se a aixecar quan es cau (i no pretendre romandre sempre drets), buscar el gaudi en l'estudi i l'esforç per fer la feina ben feta i no preocupar-se per l'adversari (l'assignatura, el professor/a, l'examen de torn...) o bé per les notes que finalment s'obtenen? Si s'ha fet la feina ben feta, les notes ja estan posades..., no ho oblidem.

Guardiola ha passats a ser un líder objecte d'atracció de joves i famílies, i és bo explotar també tot el sentit educatiu que aporta la seva feina, el seu tarannà, el seu compromís i la seva tenacitat. Fins i tot un anunci publicitari ha estat molt lloat per haver copsat tant bé el que Guardiola i el seu equip han aportat a l'esport i a la societat en general. No estaven només per títols (les notes), sinó per la feina i l'espectacle (l'estudi i el gaudi aprenent).

Aquesta és una nova manera de "golejar" que molts esperàvem de fa temps de l'esport rei.

Felicitats, Pep!

Educar davant la crisi

Tot moment és propici per a educar, perquè educar és aprendre a viure allò més preuat que tenim, que és la vida; i aprendre-la a viure amb un mateix (que és més difícil del que sembla dir-ho) i també a viure-la amb els altres (que tampoc és gens senzill).

Al món i en concret al nostre país ens ha tocat un període de crisi econòmica, política i social (i que arrossega ja dècades de crisi moral, val a dir-ho), que cal fer l'esforç per a aprofitar com a element educatiu.

És important mostrar als nostres estudiants que:

1. La "nostra" crisi és viscuda des de fa segles per molts milions de persones d'arreu del món que viuen en unes circumstàncies de pobresa i misèria que mai assolirem al Nord, i que les pateixen per la nostra manera de viure. Potser anys i anys d'educació per a la solidaritat i en el desenvolupament no hauran servit tant com una crisi profunda en els nostres països, per a explicar d'una banda com deuen viure molts altres des de fa temps (ara ens ho podem imaginar millor); i també per a explicar les deficiències d'un sistema econòmic i polític naturalment imperfecte, però que el nostre egoïsme amaneix dramàticament; algun dia ens havia de tocar a nosaltres...

2. Les crisis són moments propicis per a canvis, evolucions o revolucions. Sense una crisi res es posa en dubte, i si no hi ha dubte de que les coses no anaven bé, no es canviaran mai. És hora de canvis!

3. Moments d'incertesa com el nostre ajuden a viure la vida amb un despreniment envers allò que és clarament secundari, mentre que ens ajuda a quedar-nos només amb allò de veritablement absolut o important. Quantes coses ens sobren? Quants postissos portem a sobre? Quantes necessitats creades que no aporten gairebé res?

4. Finalment, des d'un punt de vista trascendent, les situacions de crisi ens proporcionen el moment únic de deixar-nos en mans de Déu. Aquest és el veritable missatge cristià. I per a constatar una prova d'aquest abandonar-se en Déu, unes paraules definitives del qui fou Superior General dels jesuïtes en la segona meitat del segle XX.

Quan el P. Pedro Arrupe era General de la Companyia de Jesús, en el tombant dels anys 60 a 80, visqué molts moments de tensions fortes i de crisis dures, tant dins l'Església, com dins la mateixa Companyia (amb l'abandonament de molts jesuïtes estudiants i ordenats), i en l'entorn social i polític del món. Van arribar a dir-li, mig enrient-se, que corria per Roma el rumor de que "un basc fundà la Companyia de Jesús i un altre basc acabaria amb ella...". Arrupe no es va empetitir mai davant aquestes situacions difícils, i seguia fidel a ell mateix, a la seva fe, i a la institució que acullia la seva vocació.

Un dia, un periodista, en els moments de màxima tensió eclesial, li va preguntar:

- "¿Padre Arrupe, qué haría usted si esta situación tan crítica acabara con la Compañía de Jesús?"

I el Pare Arrupe, amb tota la calma del món, va respondre:

- "Mire, sinceramente..., me iría a la capilla, me recogería en oración durante 15 minutos, y al salir volvería a empezar...".

A vegades és aquesta actitud la que potser no resol directament una crisi, però ajuda a seguir caminant amb fe, esperança i amor.

Educar en temps de crisi és també no perdre mai aquesta actitud, aquest mirar més enllà... I els nostres alumnes han de veure en els educadors (siguin mestres o pares)quina actitud prenem per a afrontar la situació de crisi en la nostra realitat personal, familiar, laboral i social.

Víctor Hugo, el desig d'un mestre al seu deixeble...

Aquest és un preciós text que l'escriptor Victor Hugo va escriure com si un mestre a un deixeble es dirigís. És tant profund i m'interpel·la tant, que el copio a continuació, perquè l'alumnat no perdi mai de vista que ha tingut mestres i professors que han tingut grans desitjos de vida plena per a tots ells. Aquest és, doncs, el meu desig en aquest final de curs per als meus alumnes...

"Et desitjo primer que estimis, i que estimant t’estimin. I que si no és així, siguis breu en oblidar i després d’oblidar, no guardis rencor.

Et desitjo també que tinguis amics i, encara que poc savis, siguin nobles i fidels, i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar cegament.

I perquè la vida és així, et desitjo també que tinguis enemics. Ni molts ni pocs, en la mesura exacta, perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses. I que entre ells, n’hi hagi almenys un que sigui just, per tal que no et sentis massa segur.

Et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble. I que en els moments difícils, quan no et quedi res més, aquesta utilitat et serveixi per mantenir-te en peu.

Igualment, et desitjo que siguis tolerant. No amb aquells que s’equivoquen poc, perquè això és molt fàcil, sinó amb aquells que s’equivoquen molt i de manera irremeiable, i que fent bon ús de la teva tolerància, serveixis d’exemple als altres.

Et desitjo que sent jove no maduris massa de pressa, i que ja madur, no insisteixis en rejuvenir, i que sent vell no caiguis en la desesperació. Perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor i han de fluir entre nosaltres.

Et desitjo també que tinguis algú de qui respondre, que vegis com creix i com madura i que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i en la seva forma de sentir. En allò bo, perquè no hi ha res més preciós que la vida, i en allò dolent, perquè et farà sentir les teves limitacions més profundes. I perquè siguis conscient que, encara que tu no ho vulguis creure, i per molt que intentis evitar-ho, hi ha moltes coses que se’ns escapen de les mans. Per sort.

Et desitjo de pas una mica de tristesa. No tot l’any, sinó tan sols un dia. Però que aquest dia et serveixi per descobrir que el riure habitual és bo, que el riure diari és avorrit i que el riure constant és malsà.

També et desitjo que visquis moments difícils, aquells que posen a prova la nostra fràgil fortalesa, i que t’ensenyin qui ets i qui tens al teu costat. I que quan aquests moments difícils passin, perquè tard o d’hora sempre acaben passant, sàpigues donar-te compte que tot es pot superar i que, encara que molt poc, ets una mica millor que abans. I que aleshores sàpigues donar-ho als altres, ajudant-los quan els arribin les dificultats.

Et desitjo que descobreixis, i amb màxima urgència, que més enllà del teu dia a dia existeixen i et rodegen éssers oprimits, tractats amb injustícia, i persones infelices.

Et desitjo que acariciïs un gat, tiris una pedra a un riu i escoltis el silenci de l’albada, perquè seràs feliç amb no res. Desitjo també que plantis una llavor, per petita que sigui, i que l’acompanyis en el seu creixement, per tal que descobreixis de quantes vides està fet un arbre.

Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari ser pràctic. I que almenys una vegada a l’any en posis una part davant teu i diguis: “Això és meu”, només perquè quedi clar qui és l’amo de qui.

Et desitjo que cap dels teus somnis es mori, però que si en mor algun, puguis plorar sense lamentar-te de no haver fet el màxim possible. I de seguida, alçar la vista i tornar a començar.

Si totes aquestes coses t’arriben a passar, no tinc res més a desitjar-te..."

Víctor Hugo.

L'educació de l'espiritualitat

Si un principi és clar en els jesuïtes és que sense educació de l'espiritualitat no hi ha pedagogia ignasiana. La formació humana i pastoral dels alumnes de les escoles jesuítiques passa per aquest pont. Però també la formació més acadèmica ha de tenir en compte aquest accés. No prioritzem formar grans empresaris, ni grans metges, ni grans advocats, ni grans enginyers...; prioritzem formar grans persones en tots els àmbits de la seva condició humana, en especial l'espiritualitat. Amb aquest condicionant, aconseguirem formar grans persones que seran els millors metges, els millors advocats i els millors enginyers. Sembla un matís amb poca importància, i en canvi és cabdal.

En aquesta societat nostra tant competitiva, en la què es pretén accedir a una bona carrera i una bona universitat, per tal de poder entrar en condicions immillorables en el mercat de treball i així aconseguir un contracte de luxe i uns ingressos com més alts millor, es fa difícil l'educació de l'espiritualitat. Però les escoles de jesuïtes no volem renunciar a aquest segell tant nostre, que és clau per a la formació humana integral dels nostres alumnes. Nosaltres volem formar persones que tinguin un alt autoconeixement per tal d'arribar a ser felices i plenes; i també volem formar persones que tinguin un alt coneixement de l'entorn on viuen i de les persones que els rodegen, per tal d'arribar a ser homes i dones per als altres, profundament solidaris amb els què pateixen, i incansablement lluitadors en defensa de la justícia i la dignitat humanes. A partir d'aquí, ja poden estudiar el que vulguin perquè arribaran a ser realment grans persones!

No educar l'espiritualitat dels nostres infants i joves és abocar-los a créixer amb una amputació humana important. La vida interior, formulada com una experiència d'espiritualitat o bé estructurada dins un àmbit religiós (el que sigui), és clau per a construir persones felices, equilibrades i capaces de sortir d'elles mateixes i afrontar els propis drames i els del món on viuen.

Aquesta és una de les prespectives més importants de la pedagogia ignasiana en les nostres escoles. Ja ho deia el gran teòleg i jesuïta del segle XX, Karl Rahner: "els cristians seran místics o no seran". Heus aquí la importància cabdal de l'educació de l'espiritualitat per assolir la plenitud humana de cada persona.

De la "Cura personalis" al coaching educatiu

D'origen principalment nordamericà, el "coaching" és una interessant pràctica de dos, que consisteix a ajudar a descobrir les pròpies capacitats i i trobar el camí per a potenciar-les tot assolint els objectius que hom es marca i pot afrontar.

La tradició pedagògica ja parla de l'interessant i pioner concepte, 500 anys enrere, de la "Cura personalis". Prové del llatí i vol dir "atenció integral a tota la persona". Tradicionalment aquest concepte era utilitzat pel superior d'una comunitat, grup o institució dels jesuïtes per afrontar els objectius, canvis i reptes, necessitats i possibilitats de cadascun dels membres de la pròpia comunitat. Actualment, aquest conceptes és aplicat a la relació entre estudiants i educadors, i a les relacions professionals.

És curiós observar com el vessant més actual de la "Cura personalis" avui pren la forma del "Coaching", i que té en el "coaching educatiu" una aplicació ben concreta a l'àmbit de l'aprenentatge. Té com a objectiu primordial donar suport a la formació, i la seva finalitat és potenciar i incrementar l'aprenentatge de coneixements teòrics, facilitant l'aplicació i incorporació dels mateixos de manera extraordinària. Està indicat per a assolir l'èxit en matèries escolars puntuals i també per a realitzar un canvi de motivació global que afecti a l'actitud davant l'estudi i l'aprenentatge. El Coach diagnostica el punt de partená després d'analitzar i observar l'alumne en qüestió; creences limitants o potenciadores sobre sí mateix i el món, capacitats, conductes i entorn. El rpocés de Coaching s'inicia en aquest punt i acaba un cop s'ha assolit allò desitjat.

D'aquesta manera, el Coach educatiu fa el següent:

- Fixa amb l'alumne una sèrie d'objectius a curt, mig i llarg plaç.
- Acompanya l'alumne en el procés d'assoliment dels mateixos.
- Treballa per a desenvolupar el màxim del seu potencial
- Elabora amb l'alumne estratègies efectives diferents a les què fins ara es traduïen en resultats insuficients.
- Ensenya l'alumne a responsabilitzar-se dels resultats obtinguts i a transformar el "fracàs" en aprenentatge productiu.
- Potencia les capacitats de que l'alumne disposa, li mostra conductes que el sabotegen o obstaculitzen els seus objectius i posa a la seva disposició alternatives per al canvi

No són poques les escoles de la Fundació Jesuïtes Educació que a Catalunya fa anys que han creat i desenvolupat la figura del "Tutor/a Orientador/a", que ben bé és un Coach personalitzat amb els alumnes que necessiten d'un seguiment més d'aprop per tal de potenciar-los al màxim totes les seves capacitats que, del contrari, quedarien amagades i sense lluir en el context de la Tutoria d'Aula, que és la pròpia de tot un grup-classe.

En definitiva, la "Cura personalis" és l'acompanyament personalitzat, autèntic, i integral que es fa d'un alumne que és una pesrona única al món en relació a la seva idiosincràsia, context familiar i social, afectes i defectes, virtuts i faltes, necessitats i reptes, capacitats i dificultats, amb la intenció d'ajudar-lo a conèixer-se més a sí mateix, cercar les motivacions més profundes de la seva persona en tot els sentits (també i principalment l'espiritual), per ajudar-li a ser un home i una dona per als altres, lliure i fidel a sí mateix, entregat i fratern amb les persones que l'envolten, treballador incansable per la justícia, solidari i obert cap als què pateixen.

Un concepte jesuític ben antic, actualitzat avui en nous contextos però amb la mateixa ànima original. És curiós..., ben cert és que la humanitat amb tants segles ja ho ha "inventat" tot...

Neix el GRUP D'EDUCADORS IGNASIANS

El passat dijous 13 de maig de 2010 va néixer el Grup d'Educadors Ignasians, una iniciativa d'uns quants educadors i amics de Col·legis de jesuïtes que han sentit la necessitat i el desig de compartir reptes, inquietuds, dubtes i esperances de la tasca i la vocació educatives.

Al Teatre-Bar "Cinco Monos" del carrer Consell de Cent de Barcelona ens trobarem trimestralment, els dijous cap a les 18:30 h de la tarda. Un tema, una proposta audiovisual, un article per llegir, poden ser les "excuses" per encetar el diàleg sobre temes vinculats a l'educació, la pedagogia i espiritualitat ignasianes, tenint en compte que som gent que dediquem molt de temps als altres i poc a nosaltres mateixos. Els dijous al Cinco Monos serà un "temps per a nosaltres".

Tothom que desitgi viure la seva vocació educativa a fons, afrontar els reptes i les dificultats de la nostra feina, i fer-ho amb il·lusió, esperança i ànsies de créixer i gaudir, és convidat a participar d'aquest Grup d'Educadors.

No us ho penseu gaire!

La missió dels col·legis de jesuïtes

Els Centre de la Companyia tenen un orígen comú: procedeixen no només de la convergència històriaca en el passat; també han rebut una herència originària que en les seves línies mestres conserva el seu vigor en l'actualitat. Es l'aportació pròpia a la societat actual i el compromís de servei eclesial.

En la vida de S.Ignasi hi ha una radical voluntat pedagògica, des que experimenta a Déu compromès en Crist amb cada ésser humà; el contempla i segueix en el món i en els altres. Res d'humà pot excloure's com a profà. La reflexió sobre el seu pelegrinatge interior li va fer adonar-se de que el servei tota a Déu i al món exigeix una pesrona interiorment lliure. Ajudar als altres és oferir-los el mateix camí cap a la llibertat interior; suscitar l'experiència de l'alliberament.

La vivència de Sant Ignasi porta l'impuls radical de comunicació i servei. Aviat sorgeix en torn a ell un grup de companys que responen participativament en la mateixa crida de fer a Déu present en la seva vida i ajudar als altres. La resposta radical de S.Ignasi reclama discerniment pràctic; i no té sentit si no es realitza en i per a l'Església en el seu servei a les necessitats de tots els homes.

Quan Sant Ignasi i els seus companys van fundar la Companyia, ben aviat se'ls va fer evident l'efectivitat de l'educació com a instrument apostòlic. A la mort de S.Ignasi ja existien nombrosos Centres, i la funció pedagògica és constant des del primer pas de la missió de la Companyia de Jesús.

La importància de l'educació és la mateixa, si bé més encara, com a procés per a aconseguir homes que es medeixin per la seva llibertat interior per a servir. Educar és cooperar amb Déu en la formació de persones per als altres, conscients de sí mateixes i del món que els envolta, i compromeses en la tasca de transformació cap a una societat fraterna i justa.

(FONT: Document de la Companyia de Jesús a Espanya)